Per començar la instal·lació vaig obrir l’aplicació VirtualBox per a crear una nova màquina virtual. Li vaig posar el nom UbuntuSP1, vaig seleccionar el sistema operatiu Ubuntu 22.03.04 (64-bit) i vaig carregar la imatge ISO corresponent.
Un cop definits aquests paràmetres inicials, vaig passar a assignar els recursos de la màquina. Li vaig donar 4096 MB de memòria RAM i 3 processadors, suficient per poder treballar de manera fluida.
Després vaig configurar el disc dur virtual. Vaig crear un disc de 80 GB de tipus dinàmic, de manera que només ocupa l’espai real que utilitza el sistema.
Amb la màquina configurada, vaig iniciar la instal·lació d’Ubuntu. Durant aquest procés es mostra un resum de les dades de la màquina virtual i, tot seguit, comença el particionament del disc.
Per al particionament vaig decidir fer un dual boot, repartint els 80 GB totals en dues parts: 40 GB per a Ubuntu i 40 GB lliures per a futurs usos o instal·lacions.
Durant aquest pas va sorgir un avís: el sistema em demanava crear una petita partició d’uns 1 MB reservada per al BIOS boot area. Aquesta partició és necessària perquè el carregador d’arrencada funcioni correctament. Vaig afegir-la per resoldre el problema.
Finalment, la taula de particions va quedar de la següent manera:
/ → 12 GB/home → 25 GB/boot → 1 GBswap → 2 GBefi → 399 MBUna vegada fetes les particions vaig instal·lar el sistema i va quedar llest per a utilitzar.
Ubuntu és una distribució de GNU/Linux basada en programari lliure i de codi obert. El seu ús està regulat principalment per la Llicència Pública General de GNU (GPL) i altres llicències lliures compatibles.
El programari es troba protegit pels drets d’autor (copyright). En el cas del programari lliure com Ubuntu, aquests drets es gestionen mitjançant llicències que asseguren tant la protecció dels creadors com les llibertats dels usuaris.
Més informació:
Per començar, és necessari accedir als ajustos de la nostra màquina virtual. Un cop dins, hem de dirigir-nos a la secció de “Sistema” i habilitar l’opció “Activa EFI (només SO especials)”. Aquest pas és crucial, ja que ens donarà la possibilitat d’instal·lar Windows 10 a la mateixa unitat de disc. Si ometem aquesta acció, el sistema no permetrà la instal·lació a causa de la incompatibilitat entre el sistema MBR de la BIOS que utilitza Windows i el sistema GPT UEFI d’Ubuntu.
Per carregar la imatge de Windows a la unitat de disc virtual, cal dirigir-se a l’apartat “Emmagatzematge” dins de la configuració. Allà, es visualitzarà una unitat òptica amb l’etiqueta “Buit”. S’ha de seleccionar aquesta unitat i, posteriorment, prémer la icona del disc blau per obrir l’explorador d’arxius i seleccionar la imatge ISO del sistema operatiu.
Un cop completats aquests passos, ja podem procedir a iniciar la màquina virtual per començar amb la instal·lació de Windows 10. Durant el procés, quan s’hagi d’escollir el tipus d’instal·lació, és necessari seleccionar l’opció “Personalitzada”.
A continuació, cal escollir la unitat de disc que figura com a disponible. Des d’aquí, es pot procedir a la creació d’una nova partició en aquest espai.
Un cop la màquina virtual es reiniciï automàticament, començarà la fase de configuració estàndard de Windows, on caldrà seguir les indicacions del sistema operatiu.
Un cop completats aquests passos finals, el sistema operatiu quedarà correctament instal·lat i a punt per al seu ús.
El problema es va originar en instal·lar Windows en una màquina on ja existia Ubuntu. El procés d’instal·lació de Windows sobreescriu el gestor d’arrencada principal (MBR o partició EFI), eliminant l’entrada al GRUB d’Ubuntu. Un cop finalitzada la instal·lació, Windows arrencava correctament, però l’opció per iniciar Ubuntu havia desaparegut. Per a solucionar el problema primer de tot és apagar la màquina virtual. A continuació, és necessari accedir novament a la configuració per retirar la imatge del disc d’instal·lació (ISO). Aquesta acció és indispensable per evitar que el sistema intenti arrencar des d’aquest mitjà en el proper inici.
Després de retirar la imatge de Windows, el següent pas consisteix a muntar una nova imatge ISO a la unitat òptica virtual. En aquesta ocasió, s’ha de carregar un arxiu destinat a la recuperació del gestor d’arrencada GRUB, que en aquest cas concret és el fitxer “super_grub2_disk_hybrid_2.02s3.iso”.
Per tal d’iniciar el sistema des d’aquesta imatge ISO, cal arrencar la màquina virtual i, immediatament, prémer la tecla “ESC” per accedir al menú d’arrencada. Un cop dins d’aquest menú, s’ha de seleccionar l’opció “Boot Manager”.
Per iniciar des del mitjà de recuperació, procedirem a escollir la unitat de CD-ROM, ja que és el dispositiu on hem muntat prèviament la imatge ISO.
A continuació, es mostrarà el menú principal de la imatge ISO. Aquesta eina s’utilitzarà per accedir al sistema Ubuntu i reinstal·lar el gestor d’arrencada GRUB. Dins del menú, s’ha d’escollir l’opció “Detect and show boot methods”.
A la pantalla a la qual accedim, el pas següent és identificar l’opció corresponent, tal com es mostra a la captura de pantalla adjunta.
Aquesta acció iniciarà el sistema operatiu Ubuntu. Un cop hagi carregat l’entorn d’escriptori, caldrà obrir una finestra de terminal i executar les següents ordres de manera seqüencial:
És possible que la sortida de la darrera comanda mostri un avís referent a la variable GRUB_DISABLE_OS_PROBER. Si no es gestiona aquesta configuració, el gestor d’arrencada GRUB no detectarà altres sistemes operatius, impedint l’accés a Windows. Per corregir-ho, és necessari editar el seu fitxer de configuració. Primer, elevarem els privilegis a superusuari i, seguidament, executarem l’ordre per obrir l’arxiu:
Dins de l’editor, cal localitzar la línia GRUB_DISABLE_OS_PROBER=false. Si aquesta línia està “comentada” (precedida per un símbol ‘#’), s’ha d’eliminar aquest símbol. En cas que la línia no existeixi, s’ha d’afegir manualment. Un cop la directiva estigui activa, desarem els canvis (amb Ctrl+O) i tancarem l’editor (Ctrl+X). Finalment, per aplicar la nova configuració, executarem de nou la comanda update-grub.
En reiniciar la màquina virtual, el gestor d’arrencada GRUB hauria de mostrar un menú amb les diferents opcions de sistema operatiu. Per verificar que el procés s’ha completat amb èxit, es recomana accedir a cadascun d’ells per comprovar la seva correcta funcionalitat.
S’accedeix al sistema operatiu Windows per verificar que s’inicia i funciona correctament després de la configuració del menú d’arrencada.
(imatge)
Posteriorment, es reinicia el sistema i s’accedeix a Ubuntu per realitzar la mateixa comprovació i verificar que també funciona correctament.
(imatge)
Explicació de què és: Un punt de restauració consisteix en una còpia de seguretat de l’estat i la configuració del sistema operatiu en un moment específic. La seva finalitat principal és permetre la reversió de canvis per solucionar incidències. Per exemple, si la instal·lació posterior d’un programa, controlador o actualització causa un funcionament incorrecte de l’equip, es pot utilitzar aquest punt per retornar el sistema a l’estat previ a la instal·lació, resolent així el problema.
Per a la gestió de punts de restauració en sistemes Ubuntu, una de les eines més recomanades és TimeShift. Aquesta aplicació, que permet capturar i restaurar l’estat del sistema, requereix una instal·lació prèvia mitjançant el gestor de paquets APT.
Un cop instal·lada l’aplicació, el pas següent consisteix a preparar el disc on s’emmagatzemaran les còpies de seguretat. Per a això, és necessari crear una nova partició al disc virtual afegit prèviament, ja que, tal com s’il·lustra a la imatge adjunta, aquest es troba actualment sense particions.
A continuació, s’inicia el procés per a la creació de la nova partició.
Durant el procés, s’ha de configurar la nova partició com a “Primària” i assignar-li la totalitat de l’espai disponible al disc dur.
Per verificar que el procés s’ha completat correctament, executem la comanda sudo fdisk -l. La sortida d’aquesta ordre ens hauria de confirmar visualment que la nova partició ja figura al llistat del disc.
Un cop la partició ha estat creada, el següent pas és aplicar-li un sistema de fitxers. Per a això, l’hem de formatar mitjançant l’ordre mkfs.ext4 /dev/sdb1.
Amb la partició ja creada i degudament formatada, estem en disposició de generar un punt de restauració.
Executem l’aplicació TimeShift, el pas inicial consisteix a seleccionar el tipus d’instantània. Per a la majoria de casos, s’ha d’escollir l’opció “RSYNC”.
A continuació, hem de seleccionar la ubicació de destí per a les nostres còpies de seguretat. En aquesta configuració, designarem la partició que s’ha creat i formatat en els passos previs.
Ara s’ha de definir la freqüència amb què es crearan les instantànies (per exemple, diàriament, setmanalment) i establir el nombre màxim de còpies que es desitja conservar.
En aquest punt de la configuració, hem de definir l’àmbit de la còpia de seguretat. Per al nostre exemple, especificarem que s’incloguin tots els fitxers continguts al directori personal de l’usuari.
Un cop hàgim premut el botó “Finalitza” (“Finish”), l’assistent de configuració es tancarà i accedirem a la interfície principal de l’aplicació. Aquesta pantalla és on es gestionen i es visualitzen els punts de restauració.
En aquesta pantalla, podrem visualitzar el detall dels canvis que s’han produït des que es va crear el punt de restauració. Un cop revisada la informació, farem clic a “Next” (Següent).
Ara cal esperar que el procés de restauració finalitzi. Un cop s’hagi completat, podrem verificar que els fitxers que havien estat eliminats s’han recuperat i tornen a ser al seu lloc original.
La gestió i instal·lació de paquets de programari es durà a terme mitjançant diverses eines del sistema, com ara dpkg, apt i aptitude, a més de la instal·lació directa des de repositoris.
Dpkg és la utilitat fonamental per a la gestió de paquets en sistemes operatius basats en Debian (com és el cas d’Ubuntu). Aquesta eina permet realitzar operacions com instal·lar, suprimir i administrar fitxers de paquet .deb de manera local, sense requerir una connexió a Internet activa.
Ordres principals de dpkg:
Instal·lar un paquet: sudo dpkg -i paquet.deb
Eliminar un paquet (desinstal·la): sudo dpkg -r paquet
Purgar un paquet (desinstal·la i esborra configuració): sudo dpkg -P paquet
Mostrar l’estat del paquet: dpkg -s paquet
Per a fer la instal·lació amb dpkg farem servir el joc pacman.
Apt és una potent eina de línia d’ordres per a sistemes derivats de Debian (com Ubuntu), dissenyada per simplificar la gestió del programari. A diferència de dpkg, apt gestiona automàticament les dependències, la qual cosa facilita enormement la instal·lació i actualització de paquets des de repositoris en línia.
Ordres fonamentals d’apt:
Instal·lar un paquet: sudo apt install paquet
Eliminar un paquet (conservant fitxers de configuració): sudo apt remove paquet
Purgar un paquet (eliminant també la configuració): sudo apt purge paquet
Per tal de verificar que la instal·lació s’ha completat amb èxit, executarem la comanda vlc a la terminal. Atès que el paquet que hem descarregat correspon a aquest programa, l’aplicació hauria d’iniciar-se.
Ara, utilitzarem l’ordre sudo apt remove [paquet] per desinstal·lar-lo. Si intentem executar el programa un cop eliminat, el sistema ens indicarà que l’ordre no es troba, verificant així que el paquet principal s’ha suprimit correctament.
No obstant això, és probable que les dependències que es van instal·lar amb ell (altres paquets que ja no són necessaris) encara romanguin al sistema. Per efectuar una neteja completa d’aquests paquets “orfes”, s’ha d’executar l’ordre sudo apt autoremove.
Aquesta ordre s’utilitza per a una eliminació completa, suprimint no només el paquet sinó també tots els seus fitxers de configuració associats al sistema.
Aptitude funciona com un frontend o una interfície d’alt nivell per al sistema de gestió de paquets APT, utilitzat en sistemes basats en Debian i Ubuntu.
La seva funció principal és proveir l’usuari d’un mètode interactiu i eficient per explorar, instal·lar, actualitzar i suprimir programari, destacant sovint per la seva gestió avançada de dependències.
Ordres bàsiques d’aptitude:
Instal·lar un paquet: sudo aptitude install paquet
Eliminar un paquet (conservant configuració): sudo aptitude remove paquet
Purgar un paquet (eliminant configuració): sudo aptitude purge paquet
Per poder utilitzar aptitude, primer és necessari procedir amb la seva instal·lació al nostre sistema operatiu, ja que no sempre ve inclòs per defecte.
Per tal de verificar que la instal·lació s’ha completat amb èxit, executarem la comanda vlc a la terminal. Atès que el paquet que hem descarregat correspon a aquest programa, l’aplicació hauria d’iniciar-se.
Procedim a desinstal·lar el paquet amb aptitude. En intentar executar el programa, podrem verificar que ha estat eliminat correctament. Cal destacar que, a diferència d’apt, aptitude realitza una gestió de dependències més proactiva: en eliminar un paquet, també suprimeix automàticament les dependències que es van instal·lar amb ell i que ja no tenen ús, fent innecessària l’execució posterior d’una ordre autoremove.
Aquesta comanda (purge) s’utilitza per a una eliminació exhaustiva: suprimeix el paquet i, a diferència de remove, també elimina els seus fitxers de configuració del sistema. Encara que el resultat immediat és idèntic (l’aplicació ja no es podrà obrir), purge realitza una neteja més profunda.
Pot ocórrer que un paquet de programari no estigui disponible als repositoris estàndard del sistema, o que la versió que s’hi troba no sigui la més recent. En aquestes circumstàncies, tenim l’opció d’incorporar un repositori de programari extern, conegut habitualment com a PPA (Personal Package Archive).
Per il·lustrar aquest mètode, el paquet que seleccionarem serà VLC.
Instal·lació de VLC des d’un repositori PPA
Inicialment, cal cercar a Internet el PPA corresponent al paquet desitjat. Una estratègia de cerca efectiva és utilitzar el nom del programari (p. ex., “VLC”) seguit dels termes “repositori PPA”, ja que això facilita la localització de les instruccions correctes.
Finalment, executem una actualització completa de la distribució (dist-upgrade) per assegurar-nos que totes les dependències essencials del sistema s’actualitzen a les seves versions més recents.
Com a darrera verificació, procedim a iniciar el programa per assegurar-nos de la seva correcta funcionalitat.
Inicialment, és necessari verificar l’adreça IP actual del sistema mitjançant l’execució de la comanda ip a. Un cop obtinguda aquesta informació, s’ha d’accedir al panell de configuració de la xarxa per establir de forma manual els paràmetres de l’adreça IP, la màscara de subxarxa i la porta d’enllaç (gateway).
Per verificar que la configuració de xarxa és correcta i tenim sortida a Internet, realitzarem una prova de connectivitat. Executarem una comanda ping a l’adreça 8.8.8.8 i, posteriorment, al domini google.es.
Ara, per fer aquesta configuració persistent, és necessari modificar el fitxer de configuració de netplan.
Per editar aquest arxiu, executarem la següent ordre, prement la tecla TAB on s’indica per autocompletar el nom del fitxer .yaml, ja que aquest pot variar:
nano /etc/netplan/ (prémer TAB)
Un cop a l’editor, afegirem els paràmetres corresponents a la configuració manual (adreça IP, porta d’enllaç, etc.).
Per aplicar els canvis de configuració emmagatzemats, executarem la comanda netplan apply. Immediatament després, realitzarem una comprovació de connectivitat fent ping a 8.8.8.8 i a google.es per verificar que els canvis han estat exitosos.